Andorra encara una nova legislatura després que la setmana passada el cap de Govern, Antoni Martí, prometés el càrrec i avancés les línies mestres dels propers quatre anys davant els consellers generals, la Constitució i les càmeres de la televisió. En les properes hores ho faran també els ministres que l’acompanyaran en un viatge que s’anuncia tranquil perquè el vaixell és gran i no sembla que cap altra embarcació els hagi de fer nosa durant la travessa legislativa.

Un viatge, que tanmateix no es presenta serè en tant que estem immersos enmig de la boira i s’anuncien tempestes sense caducitat definida. Avui per avui, el perill està en el mateix vaixell, un de construït entre tots, diuen, però de qualsevol manera i a corre-cuita, expliquen, amb tota mena de materials, no sempre compatibles, amb innegable vocació de navegar, però sense la flotació garantida. M’amoïna que hi pugui haver un motí a bord. Em preocupa que en un moment en el qual cal mantenir ferm el rumb i definir una trajectòria clara, hi hagi massa mans que intentin virar el sentit de la marxa. Ni que sigui perquè algú creu que ens ve de pas passar a recollir uns cocos a Papua. Sobretot quan enmig del tifó cal que tots els braços estiguin sumant esforços perquè el passatge arribi a port i puguem deixar de teixir i desteixir el nostre futur en funció de com bufa el vent. Diuen que el que compta no és arribar a Ítaca, sinó les meravelles i ensenyances que esperen en el camí als argonautes. Jo no sé si Ítaca val la pena, però seria convenient pel bé de tots que hi arribéssim sencers per comprovar- ho.