Després del tsunami que va suposar la regulació dels horaris comercials i l’obligatorietat de tancament deu diumenges a la tarda, el camí del diàleg es va tornar a obrir i, finalment, la Comissió Legislativa d’Economia va trobar ahir una posició prou sòlida com per aconseguir tancar la proposició de llei d’horaris comercials gràcies a l’acord entre els representants del PS i d’ApC, quedant al marge d’aquest consens puntual el Grup Reformista.

Una primera lectura de l’acord sorprèn que s’han introduït moltes novetats respecte als punts que han protagonitzat la discussió fins ara, tant en l’àmbit polític com en els contactes amb les associacions de comerciants. De forma molt condensada s’ha de destacar que s’amplien en 57 els dies en què es podrà tancar a les nou del vespre; l’1 de maig serà declarat festiu; els petits comerços de barri podran tancar una hora més tard i és manté l’obligació de donar festa als treballadors 10 diumenges a l’any. El punt més destacat, però, és que es reconeix de forma explicita la liberalització dels horaris comercials amb la condició ineludible que hi ha d’haver un acord col·lectiu sectorial que compti amb l’aval dels treballadors i els empresaris.

De moment s’ha de parlar de llibertat d’horaris simbòlica, ja que la situació permanent d’anomalia pel que fa a les organitzacions sindicals i les seves estructures fa difícil pensar que en aquests moments els treballadors del comerç –com de qualsevol altre sector– gaudeixin d’una posició suficient com per arribar a un acord col·lectiu. Es tracta, doncs, d’un primer pas, d’una porta oberta a la plena liberalització, una situació que no ha d’espantar a ningú tenint en compte que és la tendència que impera en altres països amb tradició turística.

Sí ha de preocupar a tothom –polítics, empresaris i treballadors– que la liberalització i la flexibilització dels horaris es faci amb totes les garanties. Això és que es satisfacin les expectatives dels clients i visitants, que es prioritzin les necessitats dels empresaris del sector –cada cop més ofegats per les repercussions d’una crisi que incideix en la caiguda del consum– i que la major activitat es faci també respectant les condicions laborals dels treballadors, pel que fa al descans i la conciliació familiar.

Es tracta doncs d’una realitat embrionària, que ha d’arribar per força i que pot ajudar també a normalitzar el món sindical, ja que sense una organització en l’àmbit del comerç és impensable que es pugui segellar un conveni col·lectiu. Però alhora és un acord important, simbòlic però significatiu, perquè representa l’exteriorització d’una majoria política que assumeix una llibertat horària que anys enrere era una simple quimera. És clar que l’obertura de 24 hores està acotada a casos molt singulars i que serà excepcional, perquè la demanda no ho reclama. De moment, el punt més pràctic és que es rebaixa el tancament a les set del vespre i el mateix es fa amb les 10 de la nit, de forma compensatòria.