És fàcil defensar l’arbitrarietat si seguim els cànons de la informació que ens arriba diàriament. El que un dia és blanc, l’altre és negre i enmig dels canvis constants no es veu amb claredat gaires línies definides d’actuació.

Començo a estar inquiet davant de les notícies de properes negociacions. La música sona repetitiva i els conceptes, també. Benvinguda sigui la discussió si es fa amb ànim constructiu i voluntat de servei al país.

Però perquè sigui així s’ha de tenir molt present la representació i la representativitat, cosa que vol dir la defensa dels programes i de les persones que hi estan darrere i que, naturalment, no són igual de nombroses. Ni els majoritaris poden practicar l’autoritarisme a ultrança, ni els minoritaris l’arbitrarietat de pensar que es troben en nivells iguals, quan la ciutadania ha establert que no sigui així. Per això continuo pensant que si tornem a començar amb la mateixa cançoneta serà difícil aconseguir l’acord musical final i menys encara la seva interpretació.

El resultat podria ser el desordre i tornar als mateixos punts d’arrencada de sempre, amb una pèrdua evident de temps. Comencem a estar massa farts de tanta discussió i tan poca realització i resultats pràctics. I començo a creure que alguns defensen un ordre basat majoritàriament en el desordre. Si és així, ja estem bé com ara i no cal embolicar més les qüestions, de per si ja prou complicades.

Entre l’autoritarisme i l’arbitrarietat ens inclinem sempre per l’equilibri, que no és altra cosa que col.locar els temes en el seu punt exacte. És el que fa temps que reclama i desitja el ciutadà que, una vegada més, voldria que aquest any sí que es votessin els pressupostos, perquè les coses puguin funcionar millor, encara que l’oposició compleixi amb el seu deure de fiscalitzar l’acció de govern, sense posar pals a les rodes.