Diria que els fervors per unes eleccions anticipades van desapareixent i que ara entrem en el que políticament podríem definir com a febre controlada. Els dos grups de l’oposició han aconseguit el que volien: no tenim Pressupost i ara entrem en aquest capítol de demanar-ho tot i veure què passa.

¿Queda alguna cosa després d’aquest debat dialèctic sobre el país i el seu futur? En l’àmbit ciutadà sens dubte un mal regust de boca, aspre, agre, inusual. Quant als grups de l’oposició, el somriure maliciós i potser culpable d’haver aconseguit el que volien. El Govern és conscient que li tocarà ballar a diferents ritmes i marcant el temps. Tot indica que s’ha bastit una conspiració per estrangular qualsevol reforma política. ¿I ara què? Doncs que continuarem cadascú al seu lloc, qui vol canvi buscant-lo de la millor manera possible. Qui no vol, oposant-se a tot i per tot. I els ciutadans, com el cor del teatre grec, assistiran impàvids a un espectacle que ja l’avorreix.

Ara només ens queda la paraula. No és mala cosa. Proclamar en públic el mateix que diem en privat sempre és positiu. Però de vegades no és real. El missatge recitat en els cenacles, al final d’un bon menjar i envalentonats pels xarrupets, no sempre es repeteix perquè el que es diu en moment d’eufòria ambiental no és el mateix que el que es proclama en l’àmbit públic. No hem trobat un missatge coherent i ara arriba el silenci.

Mutisme davant de lleis que es presentaran i posicionaments estàtics en el debat sobre què cal fer, per part de qui no vol fer res, perquè no sap fer altra cosa que el que ja havia fet i que el ciutadà li diu que “ara no toca”. Davant del silenci, repeteixo, queda la paraula. Criticar allò que ja coneixes i estimar allò que critiques i que precisament per això ho vols millor. El rellotge no s’atura i l’únic que no dóna l’hora és el de sol perquè algú provoca núvols a tota hora.