A principis d’any Jacques Attali va escriure a l’Express que “(…) el debat patètic amb relació al Brexit el Parlament britànic ens recorda que es poden produir situacions on les preferències dels individus són racionals, però les preferències col·lectives no ho són”.
En assabentar-me que Jacques Chirac ens havia deixat vaig escriure a les xarxes socials que França perdia un home d’Estat i que Andorra recordava un copríncep proper, gran polític i amic de les trobades franques, sense embuts ni comèdia. N’estic ben convençut.
Jacques Chirac era un home d’acció, tot el contrari dels polítics oportunistes que treballen poc, asseguts a l’estació per pujar al tren quan s’aturi a l’andana. Els seus dos mandats a la presidència de la República francesa, culminació d’una llarga i densa vida política, el van convertir en
Les perspectives econòmiques del nostre país es van enfosquint aquesta tardor del 2019 i la situació s’enfosqueix encara més si hom observa les tensions comercials i geopolítiques del nostre entorn més proper, Espanya, França, Alemanya i Itàlia. Val a dir que les previsions tant del Banc